Pàgines

dijous, 18 de novembre del 2010

Muffins de poma i canyella

Amb estes mides teniu per a dos dotzenes de muffins

FOTÒGRAFA: XELO MIR
INGREDIENTS:
250 grams de pomes
El suc de mitja llima
250 grams de farina
2 culleradetes de rent químic
1 culleradeta de bicarbonat sódic
1 ou
125 grams de sucre
1 sobre de sucre vainillat
60 ml d'oli de gira-sol
250 grams de iogurt natural
Canyella en pols al gust
Gingebre molt al gust

PER DECORAR
70 grams de formatge Mascarpone o Philadelphia.
70 grams de mantega a temperatura ambient.
2 cullerades de sucre glass.
Colorant alimentari.
Lacasitos, Smarties o similars.


FOTÒGRAFA: XELO MIR
COM S'HO FEM:
1.- Posem el forn a calfar a 180º.
2.- Pelem les pomes, les tallem a dauets xicotets i les ruixem amb el suc de llima perquè  no es rovellen.
3.- Batem l'ou amb el sucre i el sobret de sucre vainillat (a la thermo 30 segons a velocitat 4).
4.- Afegim l'oli, el iogurt i els daus de poma i barregem (a la thermo no poseu encara la poma perquè si no se vos desfarà tota, posem només oli i iogurt durant 30 segons a velocitat 3).
5.- Afegim la farina, el rent, el bicarbonat, la canyella i el gingebre molts (a la thermo continuem sense posar la poma i barregem durant 1 minut velocitat 4, en acabar afegiu la poma i barregeu 30 segons a velocitat 1).
6.- Amb una cullera poseu la pasta en paperets per a magdalenes i alliseu per dalt.
7.- Al forn, al mig, durant 30 minuts.
8.- Mentre es gelen els muffins fes una barreja amb la mantega a temperatura ambient, el formatge, el sucre glass i el colorant alimentari (a la thermo velocitat 1 i sense llevar-li ull per a que no es talle la mantega el temps que li calga).
9.- Amb una mànega pastissera feu rosetes al damunt de cada muffin i li poseu una pastilleta de xocolata de colors al damunt... i ja pot ploure fora que vosaltres estareu a casa calentets i amb una bona provisió de dolços per passar la vesprada. Humm! Llar, dolça llar!

Mil i...

No sé si són moltes o poques, però anit em va fer tant de goig veure que havíem arribat a les mil visualitzacions al bloc, que he decidit fer estos muffins de poma i canyella per a celebrar-ho.
FOTÒGRAFA: XELO MIR
Moltes gràcies a tots i a totes. Als d'Argentina, Uruguai, Eslovènia, Irlanda, Holanda, França, Bèlgica, Estats Units, Canadà, Andorra, Alemanya i Espanya.
Sembla mentira però la finestra de Sucadetes s'ha obert en tots estos països, ha creuat totes estes fronteres i jo ací des de la meua cuina us envie la caloreta, l'olor a canyella que regala el forn i les gràcies per acompanyar-me en este viatge.
No us puc enviar muffins perquè els tasteu a tots, però allà va la recepta per a que disfruteu fent-los i menjant-los tant com jo.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Els bolets que m’agraden: Lactarius, boletus i amanita

TEXT CEDIT PER FRANCESC COLLADO

El més nostre de tots tres n’és el Lactarius: rovelló, esclatasang, pinetell o pebràs. Els primers noms es prenen pel color roig, sangonós de la carn cruixent d’aquest fong que taca com el rovell de ferro o d’ou. Aquesta especie vermella “sanguifluus”, més cotitzada en uns llocs, es ven barrejada amb la “delicius” en altres.
LACTARIUS DELICIUS
Siga com siga, tots dos són deliciosos i una mica picants si es mengen crus. Si el fregim amb alls tendres o el guisem en brous diversos deixa un caldo d’una densitat suculenta. Rep el nom de Pinetell per l’hàbitat on es troba, però també n’hi ha entre avets, faigs i alzines.
LACTARIUS SANGUIFLUUS
De pebràs, en diem perquè també n’hi ha l’espècie “piperatus”, sovint quasi tan piconós com el pebre, fins al punt que en algunes zones ja no se’l mengen. S’hi poden trobar arreu del món, entre 400 i 1400 m, en sòls de 4 a 7 ph d’acidesa, i a temperatura inferior a 37ºC, ja que a més calor els fongs -ectomicorizes- que colonitzen els boscos on creixen els rovellons no poden viure.
LACTARIUS PIPERATUS
Llavors resten latents esperant condicions per rebrotar. Per això els reveurem després de pluges moderades segons clima i altitud. Al nostre país, són habituals a les dues primaveres, més a la tardor i a la part temperada de l’hivern.
El cep o sureny és, segons els romans, el bolet “aedulis” = comestible, del verb “aedere” que amb la preposició “cum” va donar el castellà “comer” - cum aedere = menjar amb companyia.
BOLETUS AEDULIS
Aquestos ceps tenen pell marronosa i carn blanca, d’un sabor dolç i delicat com un fruit d’avellana o pinyó. És el bolet de cistella dels Alps, de França a Eslovènia. Però també dels Pirineus i d’altres serralades per tot d’Europa, en boscos de roures, faigs, castanys, alzines, i sobretot de coníferes. Com el lactarius, el boletus és present a tots els continents. Si són joves, són molt bons crus amb un raig d’oli verge d’oliva, una mica de pebre i sal Maldon. Però els podem guisar de qualsevol manera car admeten barreja amb quasi tot tipus de queviures: ous, verdures, aviram, peix i carn. El millor d’aquests bolets és la possibilitat d’assecar-los per a menjar-los la resta de l’any. A remulla prèviament, l’aigua que deixen desprén un aroma intens i esquisit per fer pastes i arrosos. Recomane ben encaridament el rissoto de ceps amb mica de cansalada entreverada (fumada amb fusta) i generoses virolles de Parmigiano Reggiano. La pols d’aquest bolet assecat aromatitza intensament qualsevol àpat exigent.
Per acabar, us parlaré amb plaer de l’amanita cesàrea. Un bolet de Césars que té realment molta anomenada. Tan esquisita era per als romans que, fins i tot per consumir-la, s’arriscaven a enverinar-se amb altres amanites com ara la perillosa Phalloides, amb què Agripina es lliurà del seu marit l’emperador Claudi.
AMANITA PHALLOIDES
Així doncs, la perillositat de ser confosa per altres de verinoses, per aquells que no en són experts i l’escassesa en els boscos causa la devoció que li professen els micòlegs. Item plus, la reverència dels gastrònoms que la fa encara més buscada. Com ara l’or i els minerals preciosos: com menys n’hi ha major n’és la demanda. I a més demanda, més alt el preu. Però és que les virtuts gastronòmiques i culinàries també l’acompanyen. Per no parlar de la seua bellesa morfològica. Nosaltres en diem Ou de reig o senzillament reig del llatí “REGE”. El rei dels bolets. Quan naix, aparéix un ou ocre o vermell entre el tel tou que sembla de gallina. L’ou rogenc creix i tija un peu alt de 10 a 15 cm amb un barret de fins a 20 cm que finalment s’aplana. Aleshores, adulta de poc dies, el vel o mantell blanc es desprén i forma l’anell típic de les amanites.
AMANITA CESAREA
Jo l’he tastada sempre crua i crec que no cal amanir-la gens car té una carn tan asserenada, sutil de tast, de tacte sedós, i textura tan equilibrada, que amb un raig d’oli verge ja fa plaer de menjar. O bé podeu fer-li un tomb lleuger a la planxa. Procureu, però, cuinar-la no mixturada. Perquè és cosa tan fina que entre rentats i barreges podem perdre la criatura o descolorir-ne el tast.

Bolet, però, mai no ha estat plat únic, car ell és de tast auster per bé que ens regala l’aroma amb alegria. Donem-li doncs, amics, la calor d’un bon glop de vi negre, garnatxa, boval, monastrell o ull de llebre. I salut al bolet! Que és fong humil, transformador actiu i vertader aliat del món sorprenent i constant. En canvi constant i sempre nou: per estrenar.
Francesc Collado, Foios, octubre 2010

diumenge, 7 de novembre del 2010

Novembre: Halloween, panellets i bolets!

Al mes d'octubre he estat un poc apartada de la cassola de Sucadetes, com heu pogut detectar.
Entre festes i treballs o estava a la cuina o estava enfeinada i la cosa no donava per a obrir la finestra de Sucadetes -a més convindreu amb mi, que alguns dies no feia goig d'obrir cap finestra-.
S'estava més a gust a casa.
Enguany he fet panellets per primera vegada i la veritat és que no m'han eixit molt malament, la prova està en què va volar tota la safata.
Fotogràf: Francesc Collado
Però ara, que esta tardor torna a ser el que era, ací estic.
Comença el novembre a Sucadetes amb la col.laboració de Francesc Collado: delecteu-vos i sentiu l'olor i el gust dels bolets en llegir la següent entrada.
Bon profit!